Sentencia del Tribunal Supremo, Sala de lo Penal, núm. 161/2015, de 17 de marzo de 2015.
Esta sentencia resuelve el recurso de casación interpuesto contra la Sentencia de la Audiencia Nacional, Sala de lo Penal, Sección 1ª de 7 de julio de 2014, que resuelve los sucesos derivados de las concentraciones del “Movimiento 15 M” ante el Parlamento de Cataluña el año 2011, y que derivaron en un impedimento en el acceso de los diputados a la cámara parlamentaria. La Audiencia absolvió a varios acusados de los delitos contra las Instituciones del Estado, atentado, asociación ilícita y condenó a uno de ellos por una falta de daños.
En instancia se acordó generalizar el uso del interrogatorio por videoconferencia, tanto para los diputados perjudicados como para los testigos que lo solicitaran. Por el contrario el Fiscal entiende que el uso de este medio supuso una vulneración del derecho a la tutela judicial efectiva en su vertiente de utilización de los medios de prueba pertinentes (art. 24 CE). Al respecto el Tribunal Supremo afirma que ello no supone ninguna vulneración del derecho a la tutela judicial efectiva, pues tanto la acusación pública, como las restantes acusaciones y defensas pudieron realizar los interrogatorios correspondientes sin ninguna distorsión perceptiva o valorativa que pudiera afectar a los sujetos destinatarios de la inmediación.
El Tribunal entra a analizar los apartados 2 y 3 del art. 229 de la LOPJ y el 731 bis de la LECrim y sostiene que es cierto que los anteriores preceptos pueden evocar una idea de justificada excepcionalidad en el uso de la videoconferencia, pero a juicio del Tribunal es un medio que garantiza los principios de oralidad, inmediación y contradicción.
En esta sentencia, el Tribunal defiende la necesidad de la asistencia letrada en las diligencias policiales de identificación que vayan más allá de una reseña fotográfica y que requiera del detenido una colaboración activa con los agentes, singularmente cuando esas instantáneas supongan los primeros actos que pasaran a integrar un posterior dictamen pericial.
Finalmente, el Tribunal entra a ponderar la colisión surgida entre la libertad de expresión y el derecho de reunión con el derecho de participación de los ciudadanos a través de sus legítimos representantes, haciendo prevalecer éste último por entender que es un principio claro para la vigencia del sistema constitucional. Al respecto y haciendo un análisis de los hechos probados, el Tribunal entiende que algunos de los partícipes en los incidentes han incurrido en el delito previsto en el art. 498 del CP, condenando a ocho de los acusado a una pena de prisión de tres años, con la accesoria de inhabilitación especial para el derecho de sufragio pasivo durante el tiempo de la condena.
Aquesta sentència resol el recurs de cassació interposat contra la Sentència de la Audiència Nacional, Sala del Penal, Secció 1ª de 7 de juliol de 2014, que resol els successos derivats de les concentracions del “Moviment 15 M” davant el Parlament de Catalunya l’any 2011, i que van derivar en un impediment d’accés als diputats a la cambra parlamentaria. La Audiència va absoldre a varis dels acusats dels delictes contra les Institucions de l’Estat, atemptat, associació il•lícita i va condemnar a un d’ells per una falta de danys.
En instancia es va acordar generalitzar l’ús de l’interrogatori per videoconferència, tant per als diputats perjudicats, como per als testimonis que ho sol•licitessin. Per contra el Fiscal entén l’ús d’aquest mitjà va suposar una vulneració del dret a la tutela judicial efectiva en la seva vessant d’utilització dels mitjans de proba pertinents (art. 24CE). Al respecte el Tribunal Suprem afirma que això no suposa cap vulneració del dret a la tutela judicial efectiva, doncs tant l’acusació pública, com les restants acusacions i defenses van poder els interrogatoris corresponents sense cap distorsió perceptiva o valorativa que pugues afectar als subjectes destinataris de la immediació.
El Tribunal Suprem entra a analitzar els apartats 2 y 3 de l’art. 229 de la LOPJ y el 731 bis de la LECrim, sosté que es cert que els anteriors preceptes poden evocar una idea de justificada excepcionalitat en l’ús de la videoconferència, però a judici del Tribunal es un mitjà que garanteix els principis d’oralitat, immediació i contradicció.
En aquesta sentencia, el Tribunal defensa la necessitat d’assistència lletrada en les diligencies policials de identificació que vagin més enllà d’una ressenya fotogràfica i que requereixin del detingut una col•laboració activa amb els agents, singularment quan aquestes instantànies suposin els primers actes que passaran a integrar un posterior dictamen pericial.
Així mateix, el Tribunal entra a ponderar la col•lisió sorgida entre la llibertat d’expressió y el dret de reunió amb el dret de participació dels ciutadans a través dels seus legítims representant, fent prevaldre aquest últim per entendre que es un principi clau per la vigència del sistema constitucional. Al respecte i fen un anàlisi dels fets provats, el Tribunal entén que alguns dels participants en els incidents han incorregut en el delicte previst en l’art.498 del CP, condemnant a vuit dels acusat a una pena de presó de tres anys, amb l’accessòria d’inhabilitació especial per al dret de sufragi passiu durant el temps de la condemna