Sentencia del Tribunal Supremo, Sala de lo Civil, de 22 de enero de 2014
La Sentencia del Tribunal Supremo condena a la entidad financiera demandada a indemnizar a cada demandante con 6.000 euros por los daños morales producidos al haberse mantenido sus datos personales en diversos registros de solvencia patrimonial, esto es, registros de morosos.
Los demandantes, en su condición de avalistas de una póliza de préstamo suscrita por la entidad bancaria, como prestamista, y una mercantil, como prestataria, se vieron con la obligación de efectuar el pago de la deuda de esta última después de que la misma incurriera en una causa de resolución anticipada del préstamo y la entidad financiera procediera a la resolución del contrato, fijando el importe de la deuda en 449.469,74 euros. Al no estar de acuerdo los avalistas con la cantidad adeudada fijada por la entidad financiera, procedieron al pago de la parte de la deuda sobre la cual no existía duda alguna e impugnaron judicialmente y consignaron el importe del préstamo en la parte sobre la que existían dudas de que fuera efectivamente debida a la entidad bancaria.
Por lo tanto, después de la actuación de los avalistas, la deuda dejaba de ser cierta, vencida y exigible, de modo que no existía causa para seguir manteniendo sus datos personales en los ficheros de solvencia patrimonial por impago de deuda, debiendo ser cancelados, hecho al que se opuso la entidad bancaria alegando la no satisfacción de la totalidad de la deuda. Una vez la entidad bancaria recibió el importe consignado judicialmente que correspondía al principal del préstamo, estimó la deuda en 71.595,88 euros, adeudados supuestamente en concepto de intereses y costas, y comunicó a los responsables de los ficheros de solvencia patrimonial la disminución de la cantidad adeudada.
No obstante, el Tribunal Supremo ha establecido que en el momento en que la entidad bancaria procedió a modificar el importe de la deuda, los ahora recurrentes no adeudaban realmente esa cantidad, puesto que, entre otros motivos, el importe que se comunicó a los responsables de los ficheros no era líquida y exigible, ya que en el procedimiento de ejecución la entidad financiera tenía derecho a solicitar una cantidad en concepto de intereses y costas hasta un máximo establecido legalmente del 30%, pero hasta que éstos no sean determinados definitivamente, no puede considerarse una deuda cierta, vencida y exigible y, por lo tanto, no puede incluirse a la persona deudora en un fichero de solvencia patrimonial como morosa.
Es por ello que el Alto Tribunal ha considerado que el mantenimiento de los datos personales de los avalistas en tales registros de morosos ha vulnerado su derecho al honor y a la intimidad (protegidos por la Ley Orgánica 1/1982, de 5 de mayo, de Protección civil del Derecho al honor, a la intimidad personal y familiar y a la propia imagen) ya que dicha tipología de ficheros pueden provocar un grave daño moral y patrimonial a los que restan incluidos en ellos, además de ser cuestionable el modo en que obtienen los datos personales que incluyen en sus registros (Ley Orgánica 15/1999, de 13 de diciembre, de Protección de Datos de carácter personal).
La Sentència del Tribunal Suprem condemna a l’entitat financera demandada a indemnitzar a cada demandant amb 6.000 euros pels danys morals produïts en haver-se mantingut les seves dades personals en diversos registres de solvència patrimonial, això és, registres de morosos.
Els demandants, en la seva condició d’avaladors d’una pòlissa de préstec subscrita per l’entitat bancaria, com a prestador, i una mercantil, com a prestatària, es van veure amb l’obligació d’efectuar el pagament del deute d’aquesta última després que incorregués en una causa de resolució anticipada del préstec i l’entitat financera procedís a la resolució del contracte, fixant l’import del deute en 449.469,74 euros. En no estar d’acord els avaladors amb la quantitat deguda fixada per l’entitat financera, van procedir al pagament de la part del deute sobre la qual no existia dubte i van impugnar judicialment i consignar l’import del préstec en la part sobre la qual existien dubtes que fos efectivament deguda a l’entitat bancària.
Per tant, després de l’actuació dels avaladors, el deute deixava de ser cert, vençut i exigible, de manera que no existia causa per a continuar mantenint les seves dades personals en els fitxers de solvència patrimonial per impagament de deute, havent de ser cancel•lats, fet al qual es va oposar l’entitat bancària al•legant la no satisfacció de la totalitat del deute. Una vegada l’entitat bancaria va rebre l’import consignat judicialment que corresponia al principal del préstec, va estimar el deute en 71.595,88 euros, deguts suposadament en concepte d’interessos i costes, i va comunicar als responsables dels fitxers de solvència patrimonial la disminució de la quantitat deguda.
No obstant, el Tribunal Suprem ha establert que en el moment en què l’entitat bancària va procedir a modificar l’import del deute, els ara recurrents no devien realment aquella quantitat, ja que, entre d’altres motius, l’import que es va comunicar als responsables dels fitxers no era líquid i exigible, ja que en el procediment d’execució l’entitat financera tenia dret a sol•licitar una quantitat en concepte d’interessos i costes fins un màxim establert legalment del 30%, però fins que aquests no siguin determinats definitivament, no pot considerar-se un deute cert, vençut i exigible i, per tant, no pot incloure’s la persona deutora en un fitxer de solvència patrimonial com a morosa.
És per això que l’Alt Tribunal ha considerat que el manteniment de les dades personals dels avaladors en aquests registres de morosos ha vulnerat el seu dret a l’honor i a la intimitat (protegits per la Llei Orgànica 1/1982, de 5 de maig, de Protecció civil del Dret a l’honor, a la intimitat personal i familiar i a la pròpia imatge) ja que aquesta tipologia de fitxers poden provocar un dany moral i patrimonial greu a aquells que resten inclosos en ells, a més de ser qüestionable la manera en què obtenen les dades personals que inclouen als registres (Llei Orgànica 15/1999, de 13 de desembre, de Protecció de Dades de caràcter personal).