Sentencia del Tribunal Supremo, Sala 2ª, de lo Penal, de 16 de junio de 2014.
El Alto Tribunal admitió en casación los recursos presentados por el Ministerio Fiscal y por el mosso d’esquadra condenado por la Audiencia Provincial de Barcelona como responsable de un delito consumado de falsedad en documento oficial, al considerarse probado que denunció falsamente a un ciudadano, acusándole de una infracción que no cometió, con tal de obtener venganza por una disputa personal. Se estimó el recurso presentado por el Ministerio Fiscal, elevando la calificación a delito de falsedad documental en documento oficial cometido por funcionario público en el ejercicio de sus funciones, al considerar que pese a que la denuncia se consignó en una hora en que el agente no estaba de servicio, el comportamiento falsario estuvo directamente relacionado con el ejercicio de sus funciones, dando a su función específica de agente de tráfico un fin que no tiene asignado, como es el intento de aplicar una sanción de tráfico a través de un flagrante abuso de autoridad.
El Tribunal Supremo estimó por otro lado uno de los motivos presentados en el recurso interpuesto por el condenado, en el que reclamó la aplicación de la atenuante muy cualificada de dilaciones indebidas. Redefiniendo su doctrina respecto a esta cuestión, consideró el tribunal que existió una paralización extraordinaria de casi tres años totalmente injustificada en atención a la simplicidad de la causa, y que pese a que el recurrente no plantease esta cuestión formalmente en instancia, la dilación es tan manifiesta que queda justificada su apreciación. El condenado alegó más motivos en su recurso, todos ellos desestimados, y a destacar el posible error en la apreciación de las pruebas, y la violación de su derecho constitucional a la intimidad en la obtención de las pruebas de cargo. Respecto a la primera cuestión, el Alto Tribunal recordó que su función casacional no es la de pronunciarse respecto a unas pruebas que no presenció, a menos que apreciase indicios de irracionalidad en el examen de los tribunales de instancia, no concurriendo dicho requisito. Por otra parte, en cuanto a la violación del derecho a la intimidad del acusado, el tribunal consideró que es lícito que un ciudadano indague y realice las gestiones pertinentes a través de organismos oficiales para averiguar la identidad del policía que le denuncia, máxime cuando existen sospechas razonables de que la denuncia obedece a motivos de naturaleza personal.
L’Alt Tribunal va admetre en cassació els recursos presentats pel Ministeri Fiscal i pel mosso d’esquadra condemnat per l’Audiència Provincial de Barcelona com a responsable d’un delicte consumat de falsedat en document oficial, en considerar-se provat que va denunciar falsament a un ciutadà, acusant-li d’una infracció que no va cometre, amb tal d’obtenir venjança per una disputa personal. Es va estimar el recurs presentat pel Ministeri Fiscal, elevant la qualificació a delicte de falsedat documental en document oficial comesa per funcionari públic en l’exercici de les seves funcions, en considerar que malgrat que la denúncia es va consignar en una hora en què l’agent no estava de servei, el comportament falsari va estar directament relacionat amb l’exercici de les seves funcions, donant a la seva funció específica d’agent de tràfic una fi que no té assignat, com és l’intent d’aplicar una sanció de trànsit a través d’un flagrant abús d’autoritat.
El Tribunal Suprem va estimar d’altra banda un dels motius presentats en el recurs interposat pel condemnat, en el qual va reclamar l’aplicació de l’atenuant molt qualificat de dilacions indegudes. Redefinint la seva doctrina respecte a aquesta qüestió, va considerar el tribunal que va existir una paralització extraordinària de gairebé tres anys totalment injustificada en atenció a la simplicitat de la causa, i que malgrat que el recurrent no plantegés aquesta qüestió formalment en instància, la dilació és tan manifesta que queda justificada la seva apreciació. El condemnat va al•legar més motius en el seu recurs, tots ells desestimats, i a destacar el possible error en l’apreciació de les proves, i la violació del seu dret constitucional a la intimitat en l’obtenció de les proves de càrrec. Respecte a la primera qüestió, l’Alt Tribunal va recordar que la seva funció cassacional no és la de pronunciar-se respecte a unes proves que no va presenciar, tret que apreciés indicis d’irracionalitat en l’examen dels tribunals d’instància, no concorrent aquest requisit. D’altra banda, en quant a la violació del dret a la intimitat de l’acusat, el tribunal va considerar que és lícit que un ciutadà indagui i realitzi les gestions pertinents a través d’organismes oficials per esbrinar la identitat del policia que li denuncia, sobretot quan existeixen sospites raonables que la denúncia obeeix a motius de naturalesa personal.