Sentencia del Tribunal Supremo, Pleno, de 25 de marzo de 2014.
El Tribunal Constitucional resuelve en esta sentencia la impugnación por inconstitucionalidad promovida por el Gobierno español de la Resolución del Parlamento de Cataluña 5/X, de 23 de enero de 2013, por la que se aprueba la Declaración de soberanía y del derecho a decidir del pueblo de Cataluña. La impugnación se ha tramitado por el cauce procesal previsto en el artículo 161.2 de la Constitución española (CE), que aparece regulado en los artículos 76 y 77 de la Ley Orgánica del Tribunal Constitucional (LOTC), mediante el cual se permite al Gobierno impugnar “disposiciones normativas sin fuerza de Ley” y “resoluciones emanadas de cualquier órgano de las Comunidades Autónomas”.
Previamente a dilucidar el fondo del asunto, el Tribunal examina si la Resolución del Parlamento de Cataluña puede ser objeto de un proceso constitucional, en el sentido de dictaminar si constituye una “resolución” al efecto de los artículos 76 y 77 LOTC. Resuelve el órgano constitucional que dicha Resolución es un “acto perfecto o definitivo, pues constituye una manifestación acabada de la Cámara” que “se dicta para impulsar o dar inicio a un determinado proceso político que no tiene carácter reglado”, por lo tanto, no puede calificarse como un acto de trámite, en cuyo caso no podría ser enjuiciado por el Tribunal Constitucional. No obstante cumplido el primer requisito, es necesario que el acto impugnado tenga capacidad para producir efectos jurídicos, entendiendo el Pleno del Tribunal Constitucional que el punto primero de la Resolución, que declara la soberanía del pueblo de Cataluña, es susceptible de producirlos y, en atención a dicho razonamiento, estima que “la Resolución 5/X tiene carácter jurídico y, además, produce efectos de esta naturaleza”, motivo por el cual admite la impugnación instada por el Gobierno.
La Sentencia empieza analizando el primer principio de la Resolución que declara la soberanía del pueblo catalán. El Tribunal Constitucional niega que Cataluña sea titular de un poder soberano, por ser éste exclusivo de la Nación española (artículos 1.2 y 2 CE), sin que pueda reconocerse a una parte del pueblo español el carácter de sujeto soberano. En sentencias anteriores este Tribunal ya había declarado que “autonomía no es soberanía”, derivándose de ello la imposibilidad de que una Comunidad Autónoma pueda convocar un referéndum de autodeterminación de forma unilateral, por ser un acto que no tiene cabida en el marco constitucional. Asimismo, la Sentencia continúa diciendo que la Declaración de soberanía, al reconocer a Cataluña como “sujeto político y jurídico soberano”, se está refiriendo “a un sujeto creado jurídicamente en el marco de la Constitución en ejercicio del derecho a la autonomía reconocido y garantizado en el art. 2 CE”, como así lo establece también el artículo 1 del Estatuto de Autonomía de Cataluña (EAC) al disponer que “Cataluña, como nacionalidad, ejerce su autogobierno constituida en Comunidad Autónoma de acuerdo con la Constitución y con el presente Estatuto, que es su norma institucional básica”. Acorde con el sometimiento de Cataluña a la Constitución española, el Tribunal Constitucional declara que la cláusula primera de la Declaración de soberanía debe ser considerada inconstitucional y nula, por ser contraria a los artículos 1.2 y 2 CE, 1 y 2.4 EAC y, en relación con ellos, los artículos 9.1 y 168 CE.
Por lo que se refiere al resto de principios contenidos en la Resolución, referentes a la “legitimidad democrática”, “transparencia”, “diálogo”, “cohesión social”, “europeísmo”, “legalidad”, “papel principal del Parlamento” y “participación”, la Sentencia empieza diciendo, como ya ha declarado el Tribunal en repetidas ocasiones, que la validez de la Ley –y de los actos que aunque no tengan rango de ley procedan de un órgano parlamentario dictados en el ejercicio de sus funciones– “ha de ser preservada cuando su texto no impide una interpretación adecuada a la Constitución”, por ello, el Tribunal deberá examinar si existe la posibilidad de interpretar el contenido del resto de la Resolución, que tiene como función inspirar el proceso iniciado por el Parlamento de Cataluña para hacer posible el “derecho a decidir”, conforme a la Constitución. Teniendo en cuenta dicho razonamiento, el Tribunal considera que las referencias de la Declaración al “derecho a decidir” pueden tener una interpretación constitucional ya que “no se proclaman con carácter independiente, o directamente vinculadas al principio primero sobre la declaración de soberanía del pueblo de Cataluña” sino que estos principios constituyen una “aspiración política a la que solo puede llegarse mediante un proceso ajustado a la legalidad constitucional con respeto a los principios de “legitimidad democrática”, “pluralismo” y “legalidad”, expresamente proclamados en la Declaración en estrecha relación con el “derecho a decidir””.
El Tribunal Constitucional finaliza su razonamiento estableciendo que en nuestro ordenamiento constitucional tienen cabida “cuantas ideas quieran defenderse” y reconociendo la posibilidad de reforma constitucional siempre que se haga por los cauces legalmente previstos para ello, diciendo expresamente que “si la Asamblea Legislativa de una Comunidad Autónoma, que tiene reconocida por la Constitución iniciativa de reforma constitucional (artículos 87.2 y 166 CE), formulase una propuesta en tal sentido, el Parlamento español deberá entrar a considerarla”.
El Tribunal Constitucional resol en aquesta sentència la impugnació per inconstitucionalitat promoguda pel Govern espanyol de la Resolució del Parlament de Catalunya 5/X, de 23 de gener de 2013, per la qual s’aprova la Declaració de sobirania i del dret a decidir del poble de Catalunya. La impugnació s’ha tramitat per la via processal prevista a l’article 161.2 de la Constitució espanyola (CE), que apareix regulat als articles 76 i 77 de la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional (LOTC), mitjançant la qual es permet al Govern impugnar “disposicions normatives sense força de Llei” i “resolucions emanades de qualsevol òrgan de les Comunitats Autònomes”.
Prèviament a esclarir el fons de l’assumpte, el Tribunal examina si la Resolució del Parlament de Catalunya pot ser objecte d’un procés constitucional, en el sentit de dictaminar si constitueix una “resolució” a l’efecte dels articles 76 i 77 LOTC. Resol l’òrgan constitucional que l’esmentada resolució és un “acte perfecte o definitiu, ja que constitueix una manifestació acabada de la Cambra” que “es dicta per impulsar o donar inici a un determinat procés polític que no té caràcter reglat”, per tant, no pot qualificar-se com un acte de tràmit, cas en què no podria ser enjudiciat pel Tribunal Constitucional. No obstant complert el primer requisit, és necessari que l’acte impugnat tingui capacitat per a produir efectes jurídics, entenent el Ple del Tribunal Constitucional que el punt primer de la Resolució, que declara la sobirania del poble de Catalunya, és susceptible de produir-los i, en atenció a aquest raonament, estima que “la Resolució 5/X té caràcter jurídic i, a més, produeix efectes d’aquesta naturalesa”, motiu pel qual admet la impugnació instada pel Govern.
La Sentència comença analitzant el primer principi de la Resolució que declara la sobirania del poble català. El Tribunal Constitucional nega que Catalunya sigui titular d’un poder sobirà, per ser aquest exclusiu de la Nació espanyola (articles 1.2 i 2 CE), sense que pugui reconèixer-se a una part del poble espanyol el caràcter de subjecte sobirà. En sentències anteriors aquest Tribunal ja havia declarat que “autonomia no és sobirania”, derivant-se d’això la impossibilitat que una Comunitat Autònoma pugui convocar un referèndum d’autodeterminació de forma unilateral, per ser un acte que no té cabuda en el marc constitucional. Així mateix, la Sentència continua dient que la Declaració de sobirania, al reconèixer a Catalunya com a “subjecte polític i jurídic sobirà”, s’està referint “a un subjecte creat jurídicament en el marc de la Constitució en exercici del dret a l’autonomia reconegut i garantit a l’art. 2 CE”, com així ho estableix també l’article 1 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya (EAC) quan disposa que “Catalunya, com a nacionalitat, exerceix el seu autogovern constituïda en Comunitat Autònoma d’acord amb la Constitució i amb el present Estatut, que és la seva norma institucional bàsica”. D’acord amb la submissió de Catalunya a la Constitució espanyola, el Tribunal Constitucional declara que la clàusula primera de la Declaració de sobirania ha de ser considerada inconstitucional i nul•la, per ser contrària als articles 1.2 i 2 CE, 1 i 2.4 EAC i, en relació amb ells, els articles 9.1 i 168 CE.
Pel que fa a la resta de principis continguts a la Resolució, referents a la “legitimitat democràtica”, “transparència”, “diàleg”, “cohesió social”, “europeisme”, “legalitat”, “paper principal del Parlament” i “participació”, la Sentència comença dient, tal i com ja ha declarat el Tribunal en repetides ocasions, que la validesa de la Llei –i dels actes que encara que no tinguin rang de llei procedeixin d’un òrgan parlamentari dictats en l’exercici de les seves funcions– “ha de ser preservada quan el seu text no impedeixi una interpretació adequada a la Constitució”, per això, el Tribunal haurà d’examinar si existeix la possibilitat d’interpretar el contingut de la resta de la Resolució, que té com a funció inspirar el procés iniciat pel Parlament de Catalunya per tal de fer possible el “dret a decidir”, d’acord amb la Constitució. Tenint en compte aquest raonament, el Tribunal considera que les referències de la Declaració al “dret a decidir” poden tenir una interpretació constitucional ja que “no es proclamen amb caràcter independent, o directament vinculades al principi primer sobre la declaració de sobirania del poble de Catalunya” sinó que aquests principis constitueixen una “aspiració política a la qual només pot arribar-se mitjançant un procés ajustat a la legalitat constitucional amb respecte als principis de “legitimitat democràtica”, “pluralisme” i “legalitat”, expressament proclamats a la Declaració en estreta relació amb el “dret a decidir”.
El Tribunal Constitucional finalitza el seu raonament establint que en el nostre ordenament constitucional hi tenen cabuda “quantes idees vulguin defensar-se” i reconeixent la possibilitat de reforma constitucional sempre que es faci per les vies legalment previstes, dient expressament que “si l’Assemblea Legislativa d’una Comunitat Autònoma, que té reconeguda per la Constitució iniciativa de reforma constitucional (articles 87.2 i 166 CE), formulés una proposta en aquest sentit, el Parlament espanyol haurà d’entrar a considerar-la”.