Sentencia de la Audiencia Nacional, Sala de lo Penal, de 7 julio de 2014.
Esta sentencia absuelve a todos los acusados que participaron en una concentración de protesta convocada por el movimiento 15-M ante el Parlament de Catalunya en la jornada en la que se iban a aprobar los presupuestos de la Comunidad Autónoma, y que contemplaban numerosos recortes. La manifestación tenía como fin trasladar a los diputados la falta de legitimidad para aprobar los mismos.
Ante tales hechos, el Fiscal como acusación pública, y la Generalitat de Catalunya, el Parlament de Catalunya y el sindicato Manos Limpias actuando como acusación particular, acusaron a los implicados en la manifestación como responsables de un delito de asedio; y de increpar y obstaculizar el paso de los parlamentarios.
La Audiencia Nacional absuelve a los imputados de un delito contra las instituciones del Estado (previsto en el artículo 497 del Código Penal), en concurso agravado con el artículo 550 (perturbar el orden de las sesiones del Parlamento). Asimismo también les absuelve del delito de asociación ilícita prevista en el artículo 515 del Código Penal. La sala únicamente condena a un manifestante por una falta de daños al pintar con un spray de pintura la chaqueta de la diputada Montserrat Tura.
En su sentencia, el tribunal defiende que ha existido intromisión al derecho a la propia imagen de los manifestantes, y analiza los límites de los derechos de expresión, reunión y manifestación, gozando éstos de una posición preferente dentro de la regulación constitucional. Asimismo, la sentencia contrapone la dificultad que tienen determinados sectores de la sociedad para mostrar sus posiciones, pudiéndose admitir cierto exceso en el ejercicio de las libertades de expresión o manifestación para dotar de eficacia a la protesta, no tratándose por tanto de conductas antijurídicas y que deben contextualizarse en el desarrollo de la propia manifestación.
La Audiencia Nacional concluye que la conducta de los manifestantes no tenía la idoneidad para impedir a los diputados la asistencia a la convocatoria del Parlament de Catalunya y así poder coartar o influir en la libertad de voto de los diputados. La presente sentencia cuenta con un voto particular discrepante del presidente de la sala, Fernando Grande-Marlaska.
Aquesta sentència absol a tots els acusats que van participar en una concentració de protesta convocada pel moviment 15-M davant el Parlament de Catalunya en la jornada en la qual s’anaven a aprovar els pressupostos de la Comunitat Autònoma, i que contemplaven nombroses retallades. La manifestació tenia com a fi traslladar als diputats la falta de legitimitat per aprovar-los.
Davant dels fets, el Fiscal com a acusació pública, i la Generalitat de Catalunya, el Parlament de Catalunya i el sindicat Manos Limpias actuant com a acusació particular, van acusar als implicats en la manifestació com a responsables d’un delicte de setge; i d’increpar i obstaculitzar el pas dels parlamentaris.
L’Audiència Nacional absol als imputats d’un delicte contra les institucions de l’Estat (previst en l’article 497 del Codi Penal), en concurs agreujat amb l’article 550 (pertorbar l’ordre de les sessions del Parlament). Així mateix també els absol del delicte d’associació il•lícita prevista en l’article 515 del Codi Penal. La sala únicament condemna a un manifestant per una falta de danys al pintar amb un esprai de pintura la jaqueta de la diputada Montserrat Tura.
En la seva sentència, el tribunal defensa que ha existit intromissió al dret a la pròpia imatge dels manifestants, i analitza els límits dels drets d’expressió, reunió i manifestació, gaudint aquests d’una posició preferent dins de la regulació constitucional. Així mateix, la sentència contraposa la dificultat que tenen determinats sectors de la societat per mostrar les seves posicions, podent-se admetre cert excés en l’exercici de les llibertats d’expressió o manifestació per dotar d’eficàcia a la protesta, no tractant-se per tant de conductes antijurídiques i que s’han de contextualitzar-se en el desenvolupament de la pròpia manifestació.
L’Audiència Nacional conclou què la conducta dels manifestants no tenia la idoneïtat per impedir als diputats l’assistència a la convocatòria del Parlament de Catalunya i així poder coartar o influir la llibertat de vot dels diputats. La present sentència compta amb un vot particular discrepant del president de la sala, Fernando Grande-Marlaska.