Sentències d’interès

Sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, Sala Primera, de 17 de juny de 2014.

La sentència es va dictar per petició de decisió prejudicial per part d’un tribunal espanyol al Tribunal de Justícia, referent a la interpretació de l’article 7 de la Directiva 93/13/CEE del Consell, de 5 d’abril de 1993, sobre les clàusules abusives en els contractes celebrats amb consumidors. Aquest article estableix que “els Estats membres vetllaran per que, en interès dels consumidors i dels competidors professionals, existeixin mitjans adequats i eficaços perquè cessi l’ús de clàusules abusives en els contractes celebrats entre professionals i consumidors”. El Tribunal espanyol va plantejar a l’europeu si l’article 659.4 de la Llei d’Enjudiciament Civil és contrari a l’article 7 de la citada directiva. L’article de la llei espanyola permet recórrer a els bancs en apel•lació l’acte que acorda el sobreseïment d’un procés d’execució hipotecària, però no permet recórrer a la persona sobre la qual recau l’embargament quan se li rebutja la seva oposició.

El Tribunal va reflectir en la sentència la seva consideració que aquest article i la seva corresponent aplicació genera una diferència de tracte entre el professional i el consumidor, sent contrària al principi d’igualtat d’armes o igualtat processal. Va fer també un recordatori que la Directiva europea es basa en la idea que el consumidor es troba en “situació d’inferioritat respecte al professional, tant quant a la capacitat de negociació com al nivell de formació”. En vistes a aquest raonament, el Tribunal de Justícia va declarar que la Directiva s’oposa a un sistema de procediments d’execució en la qual un deutor al que se li ha iniciat aquest procediment no pugui recórrer davant un tribunal de segona instància la desestimació de la seva oposició a l’embargament del seu habitatge.

Top

Sentència de l’Audiència Provincial de la Corunya, Secció 3ª, de 4 de juliol de 2014.

La sentència que va donar lloc a aquest recurs d’apel•lació va ser pronunciada per un Jutjat de Primera Instància de la Corunya, en la qual es va desestimar la demanda interposada per un pare que desitjava extingir l’obligació de prestar una pensió d’aliments a la seva filla de 30 anys d’edat, la qual en haver finalitzat els seus estudis universitaris i haver exercit diferents treballs, ja considerava plenament capacitada per exercir una professió i aconseguir la independència econòmica. La sentència d’Instància va declarar que atenent a les circumstàncies del cas, la filla no tenia possibilitats concretes de trobar treball, i que les seves ocupacions esporàdiques no podien considerar-se suficients per aconseguir una autonomia econòmica, per la qual cosa no concorria causa d’extinció de la pensió d’aliments.

El segon motiu del recurs gira entorn de la possibilitat d’aconseguir feina de la filla, la qual cosa havia de ser raó suficient per extingir la pensió sent aquesta major d’edat. El tribunal va al•legar que aquesta possibilitat ha de ser una “possibilitat concreta i eficaç, segons les circumstàncies, i no una mera capacitat subjectiva”. Va considerar també que aquesta problemàtica ha de ser analitzada en clau a la realitat social del temps en què hagin d’aplicar-se els preceptes legals i la jurisprudència, afegint la necessitat de tenir en compte la situació de crisi econòmica que viu el nostre país, la qual cosa dificulta enormement l’accés a una ocupació a les persones joves, i que a més ha comportat que la possessió d’un títol universitari no confereixi garantia de trobar treball. Atenent a tot l’anterior, el tribunal va declarar que en les circumstàncies esmentades, una persona de 30 anys que ha culminat els seus estudis i no pot trobar treball no implica un “parasitisme social”. El tribunal va estimar parcialment aquest recurs, acordant una rebaixa de la pensió de 600 a 400 euros mensuals, atenent al fet que àdhuc no sent els treballs esporàdics realitzats per la filla la clau per considerar la seva independència econòmica, si ho són per contemplar la disminució de la quantia de la prestació.

Top

Senteècia del Tribunal Suprem, Sala 2ª, del Penal, de 16 de juny de 2014.

L’Alt Tribunal va admetre en cassació els recursos presentats pel Ministeri Fiscal i pel mosso d’esquadra condemnat per l’Audiència Provincial de Barcelona com a responsable d’un delicte consumat de falsedat en document oficial, en considerar-se provat que va denunciar falsament a un ciutadà, acusant-li d’una infracció que no va cometre, amb tal d’obtenir venjança per una disputa personal. Es va estimar el recurs presentat pel Ministeri Fiscal, elevant la qualificació a delicte de falsedat documental en document oficial comesa per funcionari públic en l’exercici de les seves funcions, en considerar que malgrat que la denúncia es va consignar en una hora en què l’agent no estava de servei, el comportament falsari va estar directament relacionat amb l’exercici de les seves funcions, donant a la seva funció específica d’agent de tràfic una fi que no té assignat, com és l’intent d’aplicar una sanció de trànsit a través d’un flagrant abús d’autoritat.

El Tribunal Suprem va estimar d’altra banda un dels motius presentats en el recurs interposat pel condemnat, en el qual va reclamar l’aplicació de l’atenuant molt qualificat de dilacions indegudes. Redefinint la seva doctrina respecte a aquesta qüestió, va considerar el tribunal que va existir una paralització extraordinària de gairebé tres anys totalment injustificada en atenció a la simplicitat de la causa, i que malgrat que el recurrent no plantegés aquesta qüestió formalment en instància, la dilació és tan manifesta que queda justificada la seva apreciació. El condemnat va al•legar més motius en el seu recurs, tots ells desestimats, i a destacar el possible error en l’apreciació de les proves, i la violació del seu dret constitucional a la intimitat en l’obtenció de les proves de càrrec. Respecte a la primera qüestió, l’Alt Tribunal va recordar que la seva funció cassacional no és la de pronunciar-se respecte a unes proves que no va presenciar, tret que apreciés indicis d’irracionalitat en l’examen dels tribunals d’instància, no concorrent aquest requisit. D’altra banda, en quant a la violació del dret a la intimitat de l’acusat, el tribunal va considerar que és lícit que un ciutadà indagui i realitzi les gestions pertinents a través d’organismes oficials per esbrinar la identitat del policia que li denuncia, sobretot quan existeixen sospites raonables que la denúncia obeeix a motius de naturalesa personal.

Top

Sentència de l’Audiència Provincial de Barcelona, Secció 9ª, de 27 de maig de 2014.

Aquesta sentència posa fi al macro procés pel qual es condemnen diversos delictes d’associació il•lícita, suborn, extorsió i coaccions en els bordells Saratoga i Riviera. La sentència condemna als propietaris dels clubs d’alterni i a diversos comandaments de la policia Nacional (un comissari i diversos inspectors cap) en el marc d’una associació il•lícita. La Sala conclou que en aquests establiments es donava l’existència d’un delicte d’associació il•lícita, ocultat sota l’aparença d’un negoci d’hostaleria. Mitjançant aquesta tapadora, incorrien en el delicte d’afavoriment i determinació de la prostitució (article 188 del Codi Penal). A més, per poder realitzar l’activitat il•lícita amb certes garanties de indemnitat, van acceptar subornar a diversos membres de la policia per rebre un tracte favorable respecte la informació interna i inactivitat inspectora, la qual cosa suposa la comissió d’un delicte de suborn.

La peça clau d’aquesta xarxa estava formada per diversos comandaments policials que, com s’ha indicat, col•laboraven amb els propietaris dels clubs d’alternació extorquint-los i exigint-los grans quantitats de diners perquè poguessin continuar exercint l’activitat. La sentència condemna als partícips en la trama amb penes d’entre 6 i 10 anys de presó a més de les d’inhabilitació especial per als policies. Finalment, la sentència també condemna a diversos advocats. La trama policial obligava al fet que en determinades actuacions, els gerents dels locals estiguessin assistits per advocats que la policia ordenava, aprofitant-se de la situació per presentar minutes desproporcionades en relació als serveis que prestaven.

Top

Sentència del Tribunal Suprem, Sala Segona, del Penal, de 18 de juliol de 2014.

Aquesta sentència desestima el recurs de cassació interposat per José Bretón contra la sentència de l’Audiència Provincial de Còrdova que li condemna a 40 anys de presó per l’assassinat dels seus dos fills. La sentència rebutja cadascun dels arguments esgrimits en el seu recurs. En primer lloc el tribunal defensa que és plenament vàlida la prova de càrrec constituïda per les restes òssies analitzades, ja que no es va trencar la cadena de custòdia, i les restes òssies poden ser objecte d’una anàlisi pericial encara que no existeixi un precinte que els delimiti o que existeixin trepitjades, per la qual cosa no és invalidant aquesta prova.

En segon lloc la sentència motiva que el judici és vàlid i que no han existit inferències en el Jurado, per la qual cosa no s’ha vulnerat el dret a la tutela judicial efectiva ni a la presumpció d’innocència. La sentència contra la qual s’imposa el recurs de cassació és la dictada pel Tribunal Superior de Justícia d’Andalusia, que no ha presenciat la pràctica de la prova i que no disposa de la inmediació del tribunal de Jurado, per la qual cosa la Sala entén que el TSJ ha estat racional en la valoració de la prova.

En tercer lloc el Tribunal Suprem entén que no existeix una infracció del dret fonamental al jutge imparcial ja que malgrat que en els mitjans de comunicació va aparèixer en nombroses ocasions el comissari Serafín Castro explicant detalls de la recerca, no va ser l’únic professional que va tenir oportunitat d’explicar el procés. A més la legitimitat dels mitjans de comunicació a informar està fora de tot dubte. Per tant la Sala conclou que el fet que el veredicte coincideixi amb l’estat previ d’opinió resulta intranscendent quan aquest veredicte és coherent amb el succeït en l’acte de judici. Finalment, en quart lloc, el TS entén que sí concorre el supòsit d’animus necandi (desig de matar) per part del condemnat.

Top

Sentència del Jutjat Social núm. 16 de Madrid, de 17 de juliol de 2014.

La sentència desestima la demanda interposada per l’ex tresorer del Partit Popular, Luís Bárcenas per acomiadament improcedent on reclamava una indemnització de 900.000 euros. La sentència fonamenta que la part demandant no ha aconseguit demostrar que el temps en què va estar donat d’alta en el Partit Popular va prestar servei algun, malgrat que disposava de secretària, cotxe amb xofer, correu electrònic corporatiu del PP i fins i tot rebia cistelles de Nadal. Per tant, com el demandant no aconsegueix provar l’existència de prestació de serveis per compte d’altri dins de l’àmbit d’adreça del PP, ocasiona que es desestimi la demanda per acomiadament improcedent. La Jutge matisa que, si ben no va prestar serveis per compte d’altri, si va usar aquests privilegis va ser perquè el partit polític l’hi va tolerar, i sempre en benefici de l’ex tresorer i no del PP, que només feia ús per a gestions particulars. La sentència a més defensa que la relació laboral entre ambdues parts segueix vigent ja que Bárcenas va sol•licitar una excedència en 2004 en ser triat senador. A data actual no ha sol•licitat el reingrés pel que la relació laboral segueix vigent. La resolució finalment motiva que el PP ha incorregut en una simulació contractual, realitzant un alta en Seguretat Social indeguda, la qual cosa es troba recollida com una infracció molt greu en Text Refós d’Infraccions i Sancions en l’Ordre Social.

Top

Sentència del Tribunal Suprem, Sala Primera, Civil, de 7 de Julio de 2014.

Tres entitats mercantils, propietat totes d’una mateixa família, van presentar demanda contra una entitat financera, Caixa d’Estalvis del Penedès, sol•licitant la nul•litat de tres contractes de permuta financera (swap) de tipus d’interès. Aquesta sol•licitud argumentava que havia existit una falta del deure d’informació de l’entitat financera, obligatori en tractar-se d’un oferiment personalitzat. Aquesta demanda va ser estimada íntegrament, i recorreguda en apel•lació per l’entitat financera, sent desestimat el recurs, confirmant la fallada de Primera Instància, i portant a Mare Nostrum, S. A., com a successora processal de l’entitat Caixa d’Estalvis del Penedès, a interposar recurs de cassació davant el Tribunal Suprem.

Acceptat el recurs a tràmit, el Tribunal Suprem va procedir a desestimar-ho, vertebrant les seves argumentacions en diversos aspectes. Primerament, i basant-se en la seva pròpia línia jurisprudencial, el client ha de ser informat abans de la perfecció del contracte dels riscos que es deriven d’una operació de caràcter especulatiu. En tractar-se d’un client minorista, aquest procediment es fa imperatiu, sent obligatori efectuar un test de conveniència (explorar adequadament els coneixements financers del client per determinar si comprèn els riscos d’aquesta activitat) i un test d’idoneïtat (atendre a la capacitat i situació econòmica del client per determinar si és convenient per a ell el producte en qüestió). Malgrat que l’absència d’aquests test no pot determinar directament una existència d’error de vici contractual (podent suposar la seva nul•litat) si que permet arribar a presumir-ho en funció de les circumstàncies concretes de cada cas. Atenent al cas jutjat, el Tribunal va considerar que en haver-se realitzat un oferiment personalitzat del swap als demandants, es va produir com a tal un assessorament financer, el qual ha d’anar acompanyat de les garanties explicades anteriorment, les quals inclouen la realització d’un test d’idoneïtat. Per això, al no haver-se efectuat aquest procediment, es va produir un error en el consentiment prestat per les mercantils demandants. Per això, es va procedir a la nul•litat dels contractes financers tipus swap, i a imposar a les parts contractants el deure restituir-se mútuament les prestacions lliurades en compliment de tals contractes.

Top

Sentència del Tribunal Suprem, Sala Primera, Civil, de 7 Juliol de 2014.

La resolució del Tribunal Suprem ve precedida per la estimació d’una demanda de modificació de mesures interposada per un pare que desitjava extingir la pensió alimentària als seus dos fills, un d’ells amb una minusvalidesa del 65%, en ser tots dos majors d’edat, i ser potencial perceptor, aquest últim, de rebre ajudes per part de l’Administració. La mare, amb la qual viu actualment Darío, el fill amb discapacitat, va formular una reconvenció, al•legant que no tan sols havia de mantenir-se les pensions, sinó que havia d’augmentar-se la pensió a Darío, per així cobrir les despeses que de la seva malaltia es derivaven i que no eren assumits per la Seguretat Social. Atorgant-se-li la raó al pare pel Jutjat de Primera Instància, es va plantejar recurs d’apel•lació davant l’Audiència Provincial, la qual ho va desestimar, confirmant així la primera sentència. Contra aquesta segona resolució, es va interposar recurs extraordinari per infracció processal i recurs de cassació davant el Tribunal Suprem. El Tribunal va analitzar únicament el recurs de cassació, des d’una doble perspectiva. En un primer lloc, des de l’estudi de la possibilitat de privar d’aliments pel simple fet d’haver aconseguit la majoria d’edat i ser possible percebre una pensió contributiva per invalidesa per part de la Seguretat Social, i en segon lloc, des de la situació personal de l’alimentat afectat per una greu situació de discapacitat.

Emparant-se en la Convenció Internacional de Nacions Unides sobre Drets de Persones amb Discapacitat, i atenent a la primera de les perspectives d’anàlisis esmentades, el Tribunal considera que no és possible desplaçar la responsabilitat del manteniment cap als poders públics, en benefici del pare. Considera també que la pensió alimentària no s’extingeix per majoria d’edat, sinó amb la suficiència econòmica, no sent aquest el cas, en patir Darío una dependència total cap a la seva mare i no percebre ingressos a causa de les enormes dificultats per accedir al mercat laboral. D’altra banda, en relació a l’alimentat afectat per una greu situació de discapacitat, la Sala entén que no pot en aquests casos aplicar-se l’articulat habitual del Codi Civil referent a aquesta matèria, ja que no ens trobem davant una situació normalitzada d’un fill major d’edat o emancipat, sinó un fill afectat per unes greus deficiències que li impedeixen portar una vida normal i el qual sofreix múltiples limitacions en la seva quotidianitat. A través d’aquesta argumentació, el Tribunal Suprem imposa una doctrina jurisprudencial, en la qual estableix que la majoria d’edat d’un fill amb discapacitat no determina per si mateixa l’extinció o la modificació dels aliments que els pares han de lliurar-li, sinó que hauran d’equiparar-se a les quals se li lliuren als fills menors d’edat quan aquests visquin en un domicili familiar i manquin de recursos.

Top

Sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, Sala Primera, de 19 Juny de 2014.

El conflicte es va originar a Gran Bretanya, durant l’estada de la Sra. Saint Prix de nacionalitat francesa. Va arribar al Regne Unit el 10 de juliol de 2006, on va estudiar i treballar de professora de suport fins al 2008. Durant aquest període es va quedar embarassada, sent previst el part el 2 de juny de 2008. Durant l’embaràs, va treballar temporalment en escoles infantils. En el sisè mes d’embaràs va deixar la seva activitat laboral a causa de l’esforç excessiu que li suposava. Va buscar algun altre treball més adaptat a la seva situació d’embaràs però no el va trobar. 11 setmanes abans de la data prevista per al part, la Sra. Saint Prix va presentar una sol•licitud de complement d’ingressos. Aquesta sol•licitud li va ser denegada per l’Administració britànica, per la qual cosa va recórrer davant els tribunals. Malgrat que van estimar la seva pretensió en primera instància, aquesta va ser posteriorment desestimada en segona, davant un recurs de la pròpia Administració. La controvèrsia va acabar el seu recorregut en el Tribunal de Justícia de la Unió Europea.

La primera consideració del tribunal és que no es troba en el Tractat de Funcionament de la Unió Europea una definició de ” treballador”. Per aquest motiu, la Supreme Court of theUnitedKingdom va decidir suspendre el procediment i remetre la qüestió al TJUE. El referit Tribunal vertebra la seva argumentació entorn de la Directiva 2004/38, la qual regula el dret fonamental i individual dels ciutadans de la Unió a la lliure circulació i residència al territori dels Estats membres. En aquesta directiva es recull que tindran la condició de treballadors en altres Estats aquells que sofreixin alguna patologia temporal o accident, així com trobar-se en l’atur involuntari. Aquestes descripcions no encaixen amb el supòsit d’una dona en la seva última fase de l’embaràs diu el Tribunal. No obstant això, recorda que la codificació pretesa per aquesta Directiva persegueix explícitament facilitar l’exercici del dret dels ciutadans de la Unió a la lliure circulació i residència al territori dels Estats membres. Per tant, no pot limitar per si mateixa el concepte de treballador. D’aquest raonament el Tribunal dirimeix que la consideració de treballador, així com els drets que es deriven d’aquesta condició, no depèn necessàriament de l’existència o de la permanència efectiva d’una relació laboral. Considera doncs que les limitacions físiques que obliguen a una dona a deixar d’exercir una activitat laboral no poden privar-la de la condició de treballadora, en relació a l’article 45 del TFUE. Es considera que de no aplicar-se aquest criteri, les ciutadanes de la Unió es veurien dissuadides d’exercir el seu dret a la lliure circulació en el cas que correguessin el risc de perdre la condició de treballadores en l’Estat d’acolliment quan, a causa de l’embaràs, deixin, encara que sigui durant un període breu, la seva feina tal com va succeir en el cas de la Sra. Saint Prix.

Finalment, el Tribunal al•ludeix que ha de procedir-se en aquest sentit en virtut del Dret de la Unió que garanteix a les dones la protecció particular per la maternitat, assenyalant l’apartat 3 de l’article 16 de la Directiva 2004/38, el qual fa una especial consideració a la situació d’embaràs en relació al còmput dels anys necessaris per adquirir la residència permanent en un altre Estat, per l’absència al país que aquest podria derivar.

Top

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Castella i Lleó, Sala Social, de 30 d’abril de 2014.

Aquesta sentència dirimeix el recurs interposat per una treballadora després de haver estat avalat l’acomiadament disciplinari en primera instància. La treballadora, podia accedir al sistema de gravació de les càmeres de seguretat de l’establiment, pel que, valent-se de la seva condició d’encarregada, va extreure unes imatges on s’observaven caigudes d’algunes companyes per penjar-les en el seu compte de la xarxa social Facebook. La recurrent en cap moment va comptar amb el consentiment de l’empresa, que al conèixer la situació va acomiadar a la treballadora. La treballadora, va fonamentar el recurs adduïnt la vulneració dels drets reconeguts a l’article 18.4 de la Constitució Espanyola i a l’article 11 de la Llei Orgànica del Poder Judicial, els quals prohibeixen l’acceptació de proves il•lícitament obtingudes i que violin els drets fonamentals.

El tribunal falla confirmant l’acomiadament efectuat, justificant que el material utilitzat per provar l’acomiadament no eren propietat de la treballadora sino que pertanyien a l’empresa, i que ella, com encarregada de l’establiment va obtenir la seqüència. A més, el tribunal defensa que va ser la pròpia treballadora qui va difondre les imatges a través de Facebook facilitant l’accés de les imatges a una pluralitat de persones. En la sentència, el tribunal defensa que no resulta aplicable la sentència del Tribunal Constitucional d’ 11 de febrer de 2013, en la que no s’accepten les imatges d’una càmera de seguretat d’una universitat per a acomiadar a un treballador per incompliment de l’horari en tant que no es va informar al treballador que s’utilitzarien les imatges per a l’esmentat fi sancionador. Per tant, el tribunal conclou que no resulta violada la intimitat de la treballadora al obtenir la prova que motiva l’acomiadament del seu compte de Facebook, ja que havia sigut ella qui sense autorització de la empresa, va obtindré i va penjar el vídeo a una xarxa social accessible a múltiples persones, amb el perjudici que allò va ocasionar a les seves companyes.

Top
1 2 3 4 Page 1 of 4

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

CERRAR