Sentències d’interès

Sentència de l’Audiència Provincial de Biscaia, Secció 1ª, núm. 18/2015 de 27 de març de 2015.

Els resultats d’un registre a la seu d’una Associació cannàbica de Bilbao són objecte d’anàlisi en aquesta sentència, en la què es resol l’acusació dirigida als imputats, tots ells membres de l’associació implicada, per la comissió de delictes contra la salut pública, d’integració en grup criminal i d’associació il•lícita. Per a això, es procedeix a la valoració de la prova practicada en el judici oral.

Primerament, dels resultats de l’anàlisi de les substàncies que van ser confiscades a la seu de l’associació, es va confirmar que van donar positiu en cànnabis i que el total de la quantitat confiscada superava els 10 quilos de pes, sent qualificada per això de notòria importància.

Seguidament, es procedeix a valorar les proves documentals relacionades amb l’activitat de l’associació i la seva fundació. En aquest sentit, és destacable l’anàlisi del llibre de registre dels socis, amb el què comproven la identificació individual que es duu a terme en l’associació de cadascun dels membres i el control que es realitzava del consum de cadascun d’ells. Sobre aquest aspecte, els acusats durant la celebració del judici van aprofundir més en aquesta qüestió i van destacar que els socis realitzaven els cultius i els resultats obtinguts s’utilitzaven per al seu consum propi i no per dirigir-ho a terceres persones.

Així mateix, els acusats van insistir a les seves declaracions, a aclarir que tots ells prèviament a la constitució de l’associació eren consumidors habituals de cànnabis i que van fundar aquesta associació, a més de per les finalitats previstes estatutàriament, per consumir marihuana de qualitat conreada per ells mateixos que els garanteixi una fiabilitat que no podien aconseguir al carrer. Una altra actuació de la qual van voler deixar constància, consistia que no tots els dies podien assistir a l’associació per incompatibilitats laborals, familiars, distància, etc., és per això que en ocasions retiraven de la seu una quantitat prevista per ser consumida diversos dies als seus respectius domicilis, encara que a la seu hi hagués habilitada una sala pel consum.

Finalment, de les valoracions anteriors l’Audiència extreu les següents conclusions: en primer lloc, confirma les labors d’identificació dels socis en l’associació, el control que es fa dels mateixos i de les quantitats que es retiren per al seu consum individualitzat que ha de respectar uns límits assenyalats en relació a les previsions de consum; a continuació, sobre la retirada d’una quantitat de substància per a diversos i el fet que no la consumissin a la seu social, segons el parer de l’Audiència no desprestigia les finalitats socials de l’associació ja que l’autoconsum no és punible i els socis s’asseguren amb aquesta actuació, el consum de marihuana de bona qualitat amb el degut control que l’associació realitza amb els diferents mitjans d’identificació i vigilància sobre les quantitats que es retiren de l’associació.

Sobre la base d’aquestes conclusions i per aplicació de jurisprudència relativa a l’assumpte creadora del concepte de consum compartit i de l’autoconsum, l’Audiència absol a tots els acusats dels delictes pels quals havien estat imputats.

Top

Sentència del Tribunal Suprem, Sala Social, núm. de recurs 802/2014 de 16 de març de 2015.

En aquesta sentència, es resol la impugnació del recurrent contra la resolució del Jutjat social, que desestimava la seva pretensió dirigida contra el Fons de Garantia Salarial (FOGASA) en reclamació del 40% de la indemnització derivada de l’extinció del seu contracte laboral. Els fets que han originat aquesta controvèrsia, poden resumir-se en els termes següents: en primer lloc, el recurrent va presentar sol•licitud en el mes de març, sol•licitant l’import corresponent al percentatge anteriorment detallat de la indemnització per extinció del seu contracte laboral; en aquest sentit, FOGASA va resoldre sobre aquest tema en el mes de juliol del mateix any, i a l’afectat no li va ser notificada resolució denegatòria de la pretensió fins al mes de setembre, sis mesos després d’haver presentat la sol•licitud.

La qüestió principal a resoldre en aquesta sentència consisteix en determinar si en haver transcorregut més de tres mesos des que es va presentar la sol•licitud pel recurrent, ha d’entendre’s estimada per silenci positiu. El recurrent va al•legar que l’actuació de FOGASA va en contra de l’article 28.7 del Reial decret 505/1985, sobre organització i funcionament del Fons de Garantia Salarial, que estableix el termini màxim de tres mesos per resoldre les sol•licituds de primera instància, relacionat amb l’article 43.1, 2 i 3 a) de la Llei 30/1992 de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú.

En aquest sentit abans d’analitzar les premisses anteriors del recurrent, el Tribunal analitza un dels motius pels quals en primera instància va ser desestimada la demanda, que consistia en que l’actor no va presentar demanda fins a una vegada transcorreguts diversos mesos des que se li va notificar la resolució; no obstant això, el Tribunal Suprem, aplicant doctrina pròpia, rebat aquest argument indicant que la resolució denegatòria no va perdre la seva eficàcia.

Seguidament, el Tribunal passa a analitzar la qüestió principal de la qual extreu conclusions a favor dels interessos del recurrent. En primer lloc, confirma el termini de tres mesos que es concedeix a FOGASA per resoldre; i a continuació en relació amb l’article 43.1, 2 i 3a) de la Llei 30/1992, declara que és aplicable les seves disposicions a FOGASA i que sobre la base d’aquest precepte, la resolució es va haver d’entendre estimada per silenci administratiu positiu, com a acte administratiu que finalitza el procés, i finalment, la resolució denegatòria dictada va haver de ser únicament confirmatòria del silenci positiu.

Finalment, el Tribunal resol estimar el recurs i anul•lar les sentències anteriors desestimatòries de les pretensions del recurrent sense condemna a costes.

Top

Sentència del Jutjat Social nº 10 de Barcelona, núm. 50/2015 de 18 de febrer de 2015.

En aquesta Sentència, es resol demanda d’ofici interposada per la Tresoreria General de la Seguretat Social (TGSS) contra l’empresària i treballadores d’un centre de massatges eròtics, en el qual es va dur a terme una Inspecció de treball. Resultat d’aquesta inspecció, es va estendre acta d’infracció per falta d’afiliació i alta en la Seguretat Social de les treballadores; detonant de la interposició de la demanda en la que es sol•licita el reconeixement de l’existència d’una relació laboral.

Hem de destacar dels fets provats, que les treballadores assistien als seus llocs de treball a un horari determinat a l’espera dels clients. Aquests clients, eren captats a través de la pàgina web del centre de massatges, els qui assistien al mateix i requerien serveis sexuals de les treballadores. Una vegada finalitzats aquests serveis, les treballadores rebien una remuneració de l’encarregada per aquells, consistent en un percentatge convingut de la quantitat que prèviament havia estat pagada pel client a l’encarregada que dirigia el centre.

Dels fets anteriors, el Jutge aprecia la concurrència dels pressupostos substantius de tota relació laboral: la voluntarietat en la prestació dels serveis sexuals; la realització dels mateixos per compte d’altri sota la dependència de l’empresària, qui posa a la disposició de les treballadores el local; a canvi d’una remuneració anteriorment convinguda amb l’empresària; i amb alienitat en els fruits. No obstant això, el magistrat planteja que el problema per procedir a l’estimació de la demanda resideix en el possible objecte il•lícit del contracte, ja que es tracta de serveis de prostitució els exercits per les treballadores sense ser ocultats mediant una relació de companyia paral•lela als mateixos.

Per a l’anàlisi d’aquesta circumstància, en primer lloc el magistrat estudia la possibilitat que la relació, en la qual concorrin tots els pressupostos substantius del contracte però amb un objecte il•lícit, pugui ser qualificada com a laboral. El Jutge parteix del límit penal de l’art. 188.1 del CP en el qual es tipifica el delicte de determinació a la prostitució, exercida també per compte d’altri tot i sent consentida, consistent en l’explotació de la mateixa; així com de la jurisprudència penal sobre el mateix precepte, que interpreta com no equiparables dins del mateix tipus delictiu aquells actes en els quals la prostitució és forçada amb aquells en els quals s’exerceix lliurement. Sobre la base d’aquestes premisses, el magistrat, atenent al supòsit de fet i a les pròpies declaracions de la treballadora en les quals manifesta el lliure exercici dels serveis, conclou que no és obstacle per al reconeixement de la relació laboral la causa il•lícita del contracte.

D’altra banda, el Jutge analitza la possible repercussió que portaria reconèixer de laborals els serveis de prostitució davant un possible atemptat contra els drets fonamentals que es veuen implicats, entre uns altres, el dret a la dignitat, llibertat, igualtat, etc. De la seva anàlisi, el magistrat ha pogut analitzar a nivell jurisprudencial, el reconeixement de la vulneració de tals drets en l’exercici de la prostitució; encara que partint de la Resolució del Parlament Europeu de 26 de febrer de 2014 en la qual es recomana, entre unes altres, el càstig de la compra dels serveis de prostitució i no el lliure exercici dels mateixos, el Jutge entén que si no reconegués el caràcter laboral dels serveis prestats per les treballadores implicades, s’agreujaria la situació de les mateixes; ja que al mateix temps, amb el reconeixement que fa l’Estat d’altres formes de prostitució, en el cas per exemple del seu paral•lelisme reconegut amb les relacions de companyia, aquests drets fonamentals implicats segueixen sent vulnerats per a aquelles treballadores que lliurement exerceixen la prostitució per compte d’altri.

Finalment, el Jutge falla a favor de la TGSS i estima la demanda considerant acreditats tots els pressupostos substantius necessaris per al reconeixement de la relació laboral en els serveis prestats per les treballadores implicades.

Top

Sentència de l’Audiència Nacional, Sala penal, núm. 6/2015, de 5 de març de 2015.

Els fets tracten sobre la creació per part dels acusats de la pàgina web “Youkioske”, mitjançant la qual es divulgava i oferia la lectura d’exemplars literaris i de diaris, sense l’expressa autorització dels autors dels mateixos, ni rebre cap tipus de remuneració a canvi dels visitants que llegien els continguts de la pàgina web. No obstant això, la publicitat oferta a través de “Youkioske”, sí proporcionava als acusats benefici dinerari. Aquest era gestionat i obtingut a través de l’administració d’una societat constituïda per a aquell fi, mitjançant la qual explotaven econòmicament la pàgina web.

Es valora en la resolució, que el perjudici causat als ens que es personen com a acusació particular es perllonga durant 36 mesos i l’acusació del Fiscal, qualifica la conducta duta a terme pels acusats d’un delicte contra la propietat intel•lectual dels articles 270.1 i 271 b) del Codi Penal i un delicte de promoció i constitució d’organització criminal de l’article 570 bis 1 i 2 c) del Codi Penal; qualificació coincident amb les altres acusacions a excepció d’una d’elles, que entén que concorre un delicte de blanqueig de capitals de l’art. 303 del Codi Penal del que s’absoldrà als acusats.

D’una banda, a la qualificació dels fets com a constitutius d’un delicte contra la propietat intel•lectual, serà aplicable l’agreujant relatiu a l’especial gravetat dels fets, consistents en la reproducció i comunicació pública de diaris i llibres, amb els quals es produïen danys de caràcter econòmic sobretot. D’altra banda, sobre l’acusació consistent en la promoció i constitució d’organització criminal, no li ha estat aplicable la seva modalitat agreujant en entendre el Tribunal que no s’aprecia perillositat en el si de l’organització que vagi més enllà de la pirateria criminal.

Finalment, es dictarà sentència condemnatòria de tres anys per un delicte contra la propietat intel•lectual en la seva modalitat agreujada, i altres tres anys per un delicte de promoció i constitució d’una organització criminal.

Top

Sentència del Tribunal Suprem, Sala del Penal, núm. 161/2015, de 17 de març de 2015.

Aquesta sentència resol el recurs de cassació interposat contra la Sentència de la Audiència Nacional, Sala del Penal, Secció 1ª de 7 de juliol de 2014, que resol els successos derivats de les concentracions del “Moviment 15 M” davant el Parlament de Catalunya l’any 2011, i que van derivar en un impediment d’accés als diputats a la cambra parlamentaria. La Audiència va absoldre a varis dels acusats dels delictes contra les Institucions de l’Estat, atemptat, associació il•lícita i va condemnar a un d’ells per una falta de danys.

En instancia es va acordar generalitzar l’ús de l’interrogatori per videoconferència, tant per als diputats perjudicats, como per als testimonis que ho sol•licitessin. Per contra el Fiscal entén l’ús d’aquest mitjà va suposar una vulneració del dret a la tutela judicial efectiva en la seva vessant d’utilització dels mitjans de proba pertinents (art. 24CE). Al respecte el Tribunal Suprem afirma que això no suposa cap vulneració del dret a la tutela judicial efectiva, doncs tant l’acusació pública, com les restants acusacions i defenses van poder els interrogatoris corresponents sense cap distorsió perceptiva o valorativa que pugues afectar als subjectes destinataris de la immediació.

El Tribunal Suprem entra a analitzar els apartats 2 y 3 de l’art. 229 de la LOPJ y el 731 bis de la LECrim, sosté que es cert que els anteriors preceptes poden evocar una idea de justificada excepcionalitat en l’ús de la videoconferència, però a judici del Tribunal es un mitjà que garanteix els principis d’oralitat, immediació i contradicció.

En aquesta sentencia, el Tribunal defensa la necessitat d’assistència lletrada en les diligencies policials de identificació que vagin més enllà d’una ressenya fotogràfica i que requereixin del detingut una col•laboració activa amb els agents, singularment quan aquestes instantànies suposin els primers actes que passaran a integrar un posterior dictamen pericial.

Així mateix, el Tribunal entra a ponderar la col•lisió sorgida entre la llibertat d’expressió y el dret de reunió amb el dret de participació dels ciutadans a través dels seus legítims representant, fent prevaldre aquest últim per entendre que es un principi clau per la vigència del sistema constitucional. Al respecte i fen un anàlisi dels fets provats, el Tribunal entén que alguns dels participants en els incidents han incorregut en el delicte previst en l’art.498 del CP, condemnant a vuit dels acusat a una pena de presó de tres anys, amb l’accessòria d’inhabilitació especial per al dret de sufragi passiu durant el temps de la condemna

Top

Sentència del Tribunal Suprem, Sala 1ª del Civil, núm. 29/2015, de 2 de febrer de 2015.

En aquesta sentència el Tribunal Suprem indemnitza a una nena contagiada per el VIH a causa d’unes transfusions de sang rebudes a l’hospital públic Vall d’Hebrón en 1986. L’any 1997 es va detectar que estava infectada per VIH i en 2008 va ser diagnosticada de SIDA, moment en que es va formular demanda de reclamació de danys i perjudicis contra l’asseguradora de l’hospital. Les sentències d’instància van estimar íntegrament la demanda i van condemnar a l’asseguradora a pagar a la nena 659.286 y 60.240 euros per cadascun del pares.

En la sentencia, el Tribunal resol qüestiones relatives a la prescripció de l’acció i el quantum indemnitzatori aplicable en aquest supòsit, atenent als criteris jurisprudencials en matèria de contagi de SIDA.

Per el que es refereix a la prescripció, el Tribunal recorda que segons la doctrina jurisprudencial “és el coneixement del patiment de la malaltia i del seu origen, junt amb la confirmació medica de la seva possible evolució segons l’estat de la ciència, el que ha de determinar l’inici del termini de prescripció, doncs des d’aquest moment sap l’agreujat (art. 1968.2 CC) tant de l’existència del dany indemnitzable com la identitat del responsable.” En aquest cas en particular, El Tribunal Suprem entén que es va produir “una progressió negativa de la malaltia i que no es va poder arribar al diagnòstic del SIDA fins que el VIH va diagnosticar-se com C3, cosa que es va produir en abril de 2008”• A partir d’aquest moment, que es el més greu, segons la Organització Mundial de la Salut, només cap l’agreujament de l’estat del pacient en funció de les infeccions oportunistes que li afectaran degut a la immunodeficiència que pateix, o lo que es el mateix, a partir d’aquest estadi C3 la malaltia es torna crònica.

En quan a la fixació de la quantia de la indemnització, considera que es funció sobirana dels tribunals d’instància, només susceptible de revisió per error notori o arbitrarietat, lo que, a judici del Tribunal, no concorre en aquest cas. Així mateix, sosté que “valorant el dolor, el dany i totes les circumstancies del cas, passades i futures (malalties, ingressos hospitalaris, conseqüències psicològiques patides i que patirà, afectació social), la quantia concedida no es desproporcionada, excessiva o infundada”.

Top

Sentència del Tribunal Constitucional, número de recurs d’empara 2126/2014, de 16 de febrer de 2015.

En aquesta sentencia el Tribunal analitza per primera vegada si la finalitat del dret a manifestació pot arribar a esgotar-se, i si aquest suposat esgotament pot justificar la prohibició d’una concentració ciutadana.

Mitjançant aquesta sentència, l’Alt Tribunal ha anul•lat una resolució de la Subdelegació del Govern a Jaén que va acordar prohibir la realització de manifestacions successives convocades per el sindicat de Comissions Obreres, per considerar que el mencionat sindicat ja havia convocat un elevat número de concentracions amb un mateix objectiu, i que en conseqüència ja havia expressat i difós les seves reivindicacions. La Subdelegació defensava que “la seva insistència en seguir ocupant la via pública pertorbaria ostensiblement la pau pública i seguretat ciutadana” i que dites mobilitzacions suposaven “un excessiu i il•legal exercici del citat dret constitucional”.

Al respecte el Tribunal Constitucional afirma que el dret a manifestació de l’art. 21 de la Constitució Española no es un dret absolut o il•limitat, sino que, al igual que la resta de drets fonamentals, poden estar subjectes a certes modulacions o límits. No obstant, el Tribunal sosté que el mer fet de l’exercici de forma reiterada el dret de manifestació no suposa, como pretén la Subdelegació del Govern a Jaén, “un abús o exercici extralimitat del mateix, ni tampoc que aquesta reiteració pugui suposar en si mateixa una alteració de l’ordre públic”.

El Tribunal conclou que ni la reiteració en l’exercici del dret de reunió legitima la seva prohibició sense la concurrència d’altres raons que la justifiquin, ni es admissible que l’autoritat governativa es recolzi en els arguments de l’habitualitat pe entendre aconseguit l’objectiu de publicitat de les protestes per els manifestants.

Top

Sentència del Tribunal Constitucional, núm. Del recurs 6368-2013 de 19 de febrer de 2015.

Aquesta Sentència resol el recurs d’inconstitucionalitat interposat per el Govern de la Generalitat, contra els articles 7 i 8.5 del Reial Decret-Llei 11/2013, per la protecció dels treballadors a temps parcial i altres mesures urgents en l’ordre econòmic i social. Aquests articles incideixen en la competència del “Servicio Público de Empleo Estatal” (SEPE) en l’exercici de la potestat sancionadora davant infraccions vinculades amb les pretensions percebudes per atur, així com els subsidis que provenen dels mateixos.

Al respecte, el Govern de la Generalitat al•lega que no s’ha respectat el reconeixement de la seva competència a l’hora de sancionar aquest tipus de conductes, tot allò previst en l’article 24.4 de la Llei sobre Infraccions i Sancions en l’Ordre Social (TRLISOS) en els seus apartats a) i b).

El Tribunal parteix de l’exposició de motius que es preveu en el Reial Decret-Llei que recull els articles impugnats, en la que justifiquen la seva elaboració a “la situación de extraordinària y urgente necesidad”. No obstant això, el Ple entén que no queda acreditat suficientment l’atribució de la potestat sancionadora al SEPE, anàloga amb l’exercida i atribuïda a la Generalitat pel TRLISOS, interpretant a més a més que aquesta situació no té justificació suficient amb les finalitats manifestades en l’exposició de motius de la norma relatius a proporcionar major seguretat jurídica als ciutadans que reben les prestacions anteriorment indicades.

Per aquest motiu, finalment el Tribunal Constitucional declara la inconstitucionalitat i nul•litat dels articles objecte del recurs.

Top

Interlocutòria del Tribunal Suprem, Sala 1ª, Civil, de 2 de febrer de 2015.

Aquesta Resolució resol un incident de nul•litat d’actuacions contra una sentencia anterior que resol sobre el mateix assumpte. L’al•legació dels recurrents consisteix en la vulneració de tres drets fonamentals, entre els que es troben: el dret a la tutela judicial efectiva; el dret a la igualtat sense discriminació sobre diferents circumstàncies personals; i la no discriminació per raó de la seva orientació sexual.

L’incident sorgeix a arrel de la denegació de la inscripció al Registre Civil del naixement de dos menors que nascuts mitjançant mare gestant per un contracte de gestació per substitució. Al respecte, el tribunal interpreta que aquest tipus de filiacions no estan reconegudes en l’ordenament jurídic espanyol i en conseqüència els poders públics no es veuen en l’obligació de contemplar aquests casos.

S’afegeix a aquestes al•legacions, la consistent en la vulneració al dret a no ser discriminats per raó de la seva orientació sexual. A judici del Tribunal, els recurrents al•leguen una vulneració que no té res a veure amb l’objecte de l’incident de nul•litat: la Sala entén que no té cap fonament, perquè la negativa dels poders públics a reconèixer la seva filiació és una situació que no té res a veure amb la orientació sexual de la parella. S’interpreta que la negativa resideix en la forma en la que s’ha produït la gestació.

La Sala del Tribunal Suprem finalitza acordant la improcedència a declarar la nul•litat de les actuacions al•legades pels recurrents i confirma la denegació de la inscripció dels menors en el Registre Civil.

Top

Sentència del Tribunal Suprem, Sala 1ª, Civil, núm. 68/2015 de 19 de febrer de 2015.

En aquesta Sentència, es resol en cassació sobre la condemna a una editora d’un diari nacional i a l’autor d’una de les notícies del mateix, per vulnerar el dret a l’honor dels demandants en primera instància per dirigir-se a aquests emprant els termes ofensius “perro” i “perra” en l’escrit d’un article d’opinió.

El Tribunal procedeix a estimar l’únic motiu al•legat en el recurs pels ara recurrents, consistent en la infracció de l’article 20.1 de la Constitució Espanyola del dret a la llibertat d’expressió, relacionat amb l’article 18 de la mateixa norma, del dret a l’honor. Per a la resolució del conflicte entre ambdós drets, el Tribunal es remet a jurisprudència del mateix en la que s’interpreta que el tractament crític i humorístic que se li donen al mateix temps a determinats successos socials de plena actualitat i interès públic deuen relacionar-se amb l’exercici lliure del dret a la llibertat d’expressió, sempre i quan es manifestin dins l’àmbit de la comunicació i informació.

En virtut d’aquest criteri, el Tribunal considera que les expressions versades en el diari nacional i dirigides als demandants en primera instància, no tenen connotació insultant que afecti directament a aquests, sino que son emprades en relació a les imputacions que els hi afectaven i a la trama dels ERE en la que estan implicats per la seva conducta professional. S’estima el recurs de cassació.

Top
1 2 3 10 Page 1 of 10

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

CERRAR